JUAN PEDRO DÍAZ |GERENT DE LA AEQT

L’hidrogen, les seves possibilitats com a vector energètic, i el seu potencial per a transformar Tarragona, han irromput de manera notable en l’actualitat en les últimes setmanes. Per què l’hidrogen? En primer lloc, perquè és un element abundant, el més abundant del planeta, i posseeix un poder energètic elevat: tres vegades el del petroli.

A més, en la seva combustió no produeix CO₂. Tampoc en la seva generació, si aquesta es duu a terme a partir d’energies renovables, en el que es coneix com a “hidrogen verd”. De manera que, quan es parla de la transició energètica, l’hidrogen és la resposta.

I per què ara? D’entrada, perquè la regulació europea, de cara als horitzons 2030 i 2050, estableix la reducció progressiva de les emissions de CO₂, així que sabem que, com a més tard, la transició energètica haurà d’haver-se completat per a llavors.

Però, sobretot, el moment és ara per l’oportunitat que ofereixen els fons europeus per a la reconstrucció: el model de finançament públic-privat que plantegen per a secundar, en els pròxims tres anys, projectes encaminats a accelerar aquesta transició energètica, suposa un incentiu indubtable.

I, finalment: per què Tarragona? Existeixen diferents raons molt repetides últimament, que tenen a veure sobretot amb la presència del principal pol petroquímic del sud d’Europa, però també amb el fet que és la segona àrea metropolitana de Catalunya; que ja és referent com a generació d’energies renovables, especialment eòlica; o que compta amb un dels principals ports del Mediterrani i amb un potent teixit acadèmic i investigador.

Per això, perquè és un projecte clau per a tot el territori, perquè no existeix en el sud d’Europa -i per descomptat, tampoc a Espanya ni a Catalunya- cap regió que reuneixi tant de potencial, tots els agents implicats s’han unit en la Plataforma Hidrogen Verd Catalunya Sud, en un inèdit exercici d’unanimitat que manifesta la importància estratègica de la iniciativa.

Aprofitar l’oportunitat dels fons europeus permetrà a Tarragona posar en marxa la seva transformació ara, i no fiar-la a un futur incert. El procés, com s’ha dit, és inevitable. Així que, encara que no s’obtingui el suport europeu, la indústria continuarà havent d’escometre’l més endavant, i llavors per compte propi, si vol mantenir l’activitat.

Per això, no perdre aquest tren és una de les claus per a afermar el futur de la indústria química a Tarragona. Encara que no l’única. Una altra d’elles continua sent, de manera incomprensible, la implementació de les xarxes tancades d’energia elèctrica, que acumula 12 anys de retard. I un tercer factor, també incomprensible, és el dèficit d’infraestructures, especialment el Corredor Mediterrani, el retard del qual en aquest cas és de dècades.

Perquè les empreses apostin, planifiquin i comprometin recursos a futur en aquest territori, els tres factors han de resoldre’s. I en els tres casos és imprescindible la implicació decidida de les administracions. Es tracta simplement d’igualar les condicions de competitivitat amb les quals fa anys que existeixen en la resta d’Europa. I, sobretot, de fer-ho manera urgent, perquè és ara quan s’està planificant aquest futur i s’estan prenent les decisions que el configuraran.

* Article publicat originalment el 29 de gener de 2021.